EL VEÏNAT DEL CARRER DE LA CARITAT A PALAFRUGELL

En Jordi Boy Dellonder [1]   és un bon coneixedor de Palafrugell i del veïnat. El seu ofici principal ha estat la pesca [2]   però mai ha deixat de fer d’operador de cinema havent passat per totes les sales de Palafrugell: el Garbí, el Victòria, el Fraternal, el Casal i actualment al Teatre Municipal. El nostre soci Jaume Isern, amic seu i company en el cineclub ens explica que de sempre, en Jordi manté una memòria prodigiosa, extraordinària, que recorda totes les pel·lícules, el dia i hora en que es varen passar per les diferents sales de Palafrugell i porta un registre on hi posa totes les dades cinematogràfiques. És una persona molt culta capaç de relacionar successos de Palafrugell amb la història europea o mundial. A part del cinema i la història també domina molts altres temes, és molt bon conversador. Recorda tot el que en el seu moment li explicava la seva àvia, quan era petit. Imagineu-vos la quantitat d’històries i anècdotes que té per explicar. A part ha tingut cu

  Al nostre carrer, la ràdio també ha tingut el seu protagonisme. En primer lloc hem de parlar d’en Claudi Mató  que havia estudiat per a tècnic de ràdio [1] i tenia el taller al carrer Palamós, nº 18, on vivia amb la seva esposa Maria Deulofeu i la seva filla Elena. Més tard compraria l’edifici de la Fonda l’Estrella que la portava la Maria, i a finals dels anys quaranta en Claudi va posar una serreria  al pati, compaginant els dos negocis alhora fins als anys cinquanta.   Més endavant ja publicarem un article més extens sobre la Fonda l'Estrella ja que és un dels edificis amb més història del carrer. L’altre era en Joan Pasqual Martí de la casa nº  80 , el seu fill en Joan Pasqual Carbonell ens ho explica: - El meu pare era lampista, amb empresa pròpia. Durant la guerra civil li varen col·lectivitzar el negoci i no li varen tornar mai per això va entrar a treballar a FECSA, a la vegada va començar a estudiar per a tècnic de radio i va posar una botiga al carrer de la Caritat

Entre els anys 1940 i 1970 tothom que tenia bicicleta tenia la obligació de matricular-la, anar a comprar la placa metàl·lica a l'Ajuntament.  Qui més qui menys, si era adult i tenia l'hàbit d'anar a treballar amb bici,la matriculava per tal de no tenir problemes amb la policia municipal. Era una placa que es posava normalment al darrera de la bici, i estava formada per dues parts una que era municipal, on hi havia el nom del poble i una altra part (placa més petita i de diferent color) que s'hi adjuntava i que era de la Diputació. ( EXMA DIPUTACIÓN PROV.DE GERONA Arbitrio de rodaje.)                        Fotografia matrícules que s'anuncien a Todocolección L'idioma emprat, com corresponia a l'època, era el castellà. Els nens i el jovent eren els que normalment no la portaven, els pares consideraven la bici un joguet  no un medi de transport, els pares no les donaven d'alta, no les matriculaven  i a vegades es produïen conflictes depenent del criteri

 Can Pasqual és la casa nº 80   del carrer de la Caritat, actualment està tancada però havia estat una botiga, venien i arranjaven   ràdios i tenien unes 8 rentadores per llogar, a hores, a les cases particulars i  les portaven a domicili amb un carretó. En   Joan, el fill (més conegut per en Mecader del peix), ens explica anècdotes de la botiga i n’hem recollit   un parell per explicar-vos-les. LA GUZZI PRESONERA    Pels volts dels anys cinquanta ajudava el seu pare en el negoci   i quan va fer 16 anys el seu pare, agraït, li va comprar una moto GUZZI, marca italiana que en aquella època era l’admiració dels seus companys, no tothom tenia moto!   Jovenet com era, només desitjava sortir de la feina i agafar la moto, bé! anar a “fardar” una mica pel poble, portava amics i amigues amunt i avall per Palafrugell, el que tocava per l’edat! Un dia en Venanci Estañol, (un dels primers municipals de Palafrugell) tip de veure’l donant voltes pels carrers, el va parar- li semblava que