JOSÉ JORDI RIGAU, tot recordant l’época dels Maristes a Palafrugell

Avui compartim un escrit del palafrugellenc José Jordi Rigau, fet a instàncies de Xavier Brias per una trobada d’exalumnes de l’escola dels Maristes de Palafrugell, en ell explica les seves  vivències d’infantesa i joventut. Aquest text forma part d’un reguitzell de papers de diferents personatges de la vila, del segle passat, que Joan Frigola Jordà guardava curosament en una capsa, a vegades quatre ratlles per un homenatge o per un sopar d’amics o com en aquest cas per una trobada d’antics companys d’escola.

José Jordi Rigau (Barcelona 1923 - 2003)

Fill de Gertrudis «Tula» Rigau Llavià i Antoni Jordi Jofra.

Fill del segon matrimoni del seu pare, després que aquest perdés a la seva dona i a quatre del seus cinc fills pel tifus durant la segona dècada del segle XX. L’únic germà que va tenir en José va ser el fill gran del matrimoni anterior del seu pare, en Joaquín Jordi Arias.

En Joaquín va seguir al seu pare en els negocis a ultramar, en especial a Cuba on es va casar i va tenir una filla, nets i besnets que encara avui en dia viuen a la illa i a Estats Units. Degut això, ell que ja era gran, va fer vida a ultramar i no va compartir massa temps amb en José, tot i que la seva relació entre ells va ser bona fins la mort d’en Joaquín.

En José, tot i néixer a Barcelona, els seus pares van decidir tornar a la casa de la família Jordi a Palafrugell, a Carrer de la Tarongeta nº16, on ell va passar la seva infantesa i joventut fins als 26 anys.

La formació primària entre 1930 i 1933, fins la mort del seu pare, quan ell tenia 10 anys, la va cursar als Maristes de la Caritat, com molts altres joves de Palafrugell. Posteriorment va anar durant un any a l’internat a Santa Maria del Collell, doncs a l’època s’aconsellava que els nois amb només referents femenins (la seva àvia i la seva mare) anessin a internat.

Dels Maristes sempre en va guardar un molt bon record, en especial per la negativa experiència que va tenir a l’internat del Collell.

Acabà la seva formació estudiant dret a la Universitat de Barcelona, traslladant-se la mare i l’àvia a un pis de Barcelona, a prop de la plaça Lesseps. Durant el període estival tornaven a la casa que el seu pare havia adquirit a començaments de segle a Passeig Canadell nº9 a Calella de Palafrugell.

Professionalment va treballar com a advocat particular, fins que va opositar a l’Ajuntament de Barcelona, obtenint plaça al departament d’Obres Generals i posteriorment al d’esports on va estar fins la seva jubilació l’any 1988.

Per la seva afició a l’esport i, en especial, a la natació i al waterpolo va estar adscrit a la Federació de Waterpolo i això va motivar que es trasllades al departament d’esports de l’Ajuntament. Ell va promoure que la gestió de d’algunes entitats esportives de la ciutat de Barcelona la desenvolupessin clubs esportius vinculats al barri. Per exemple, Club Natació Catalunya, Futbol Club Martinenc.

 Ell va casar-se a l’any 1959 amb Carmen Millán Cruells, amb qui va viure a Barcelona fins la seva mort. El matrimoni va tenir tres fills.

José Jordi amb la seva esposa Carmen. Àlbum familiar

En José va arribar a ser propietari, entre d’altres, de dues finques conegudes a Palafrugell. La Casa Peya al carrer Cavallers, que des de fa uns anys és un hotel. I l’edifici de carrer dels Valls número 6, que fins a mitjans del segle XX va ser un hostal situat al costat del mercat de la vil·la. (Els avis per part de mare, regentaven l’Hostal Rigau, un edifici senyorial al carrer dels Valls, actualment transformat en pisos, però, que ha mantingut la façana original).

També cal fer especial esment a la casa de Passeig del Canadell nº 9 a Calella de Palafrugell que va heretar del seu pare i va ser el seu refugi estival al llarg de la seva vida. 

La família, a la casa del Canadell
Sempre va dir que era nacional empordanès i fill de la Tarongeta de Palafrugell, tot i haver nascut per accident a Barcelona.

La seva filla, recorda que va ajudar al seu pare a fer aquest escrit, i el va fer arribar a Palafrugell ja que per motius personals no va poder assistir-hi.

Segurament el va llegir, en nom seu, en Joan Frigola Jordà i gràcies a aquest fet ha arribat a les nostres mans aquest esplèndid relat d’en José als Maristes.

L’escrit comença dient:

Poso en marxa la “cassete” dels meus records...i continua: «vaig estar quatre anys al Col·legi dels Maristes dels 6 als 10 anys, de 1930 al 1933 i els meus professors foren “ l’hermano Cecilio” , a la 1ª classe, “l’hermano Hermógenes” a la 2ª classe i “ l’hermano Guitart” (de tràgic destí) a la 3ª.

Fotografia de l'época dels maristes 

El primer sempre el vaig veure amb sotana i els altres complements de l’Ordre; els altres dos per exigències de l’època, vestien ja de paisà.

De la classe de “l’hermano  Cecilio” recordo els meus esforços per omplir amb pulcritud els quaderns de cal·ligrafia, el cant monòton de les taules aritmètiques, els pupitres amb uns tinters blancs de pisa que vessaven la tinta al més lleuger tremolor i aquests, us puc assegurar, que sovintejaven, provocant catàstrofes indescriptibles, els meus dits plens de tinta pel maneig deficient de les plomes de fusta acabades amb una llauna que servia de suport al plomí. El seu  acoblament era molt rudimentari i sovint el plomí queia sobre el paper amb la conseqüent desolació.

Però en especial recordo la cara rodoneta, rosada d’en Tomàs Dalmau, la seva expressió somrient i bondadosa acompanyada d’un olor a colònia fresca que contrastava amb els ferums més o menys acceptables de la resta del personal.

De vegades la normalitat de la classe es veia bruscament alterada per raons climatològiques o d’altre ordre i es passava de cop a l’agitació i al xivarri; ens aixecàvem dels nostres seients, picàvem les tapes dels pupitres, volaven les regles, les gomes i les plomes i, enmig d’aquell temporal “l’hermano Cecilio” feia sonar nerviosament la “chasca” cridant a l’ordre, gesticulava amb força; de la tarima baixava al camp de batalla, es dirigia pels noms als més revoltosos i els obligava a seure, al cap d’una estona la tempesta havia passat, tornava la calma i fins un altra. Això passava com a mínim una vegada al mes.

Amb “l’hermano Hermógenes” vaig ascendir a la segona classe i conèixer les taules de multiplicar i dividir, el dibuix “ de adorno” amb les seves làmines i amb gran disgust per la seva part, perquè el coll de la girafa a reproduir, mai em cabia en el paper. També vam conèixer els Caps de la Costa Peninsular i en la memòria figuren els noms sonors dels caps “Machichaco, Finisterre, Palos i Gata”...Tot això en l’escenari dels camps cartaginès i romà; les seves confrontacions i apassionades batalles, d’esborrable record.

Però la meva atenció estava centrada en els jocs prohibits, batejats així perquè es realitzaven durant la classe i d’esquenes del professor, fonamentalment eren tres:

El primer era una mena de petit circ, amb uns fils blancs fixats amb xinxetes als costats del pupitre sota la tapa, on s’hi movien algunes mosques a les quals prèviament havíem tret les ales i que consideraven ensinistrades.

El segon joc era un joc de temporada de Primavera, perquè exigia unes canyes verdes d’ordi, que l’amic Expòsit, del mas Vermell, ens subministrava i que en combinació amb l’arròs de polls[1] que compràvem a la tenda, en funció del projectil, ens permetia bombardejar els vidres i als altres companys. Era una diversió extraordinària.

El tercer joc consistia en la elaboració d’uns sucs de menta, “tret” i mel- aquesta última subministrada per en Dalmau de la mel- que fabricàvem en els nostres respectius domicilis, ho posàvem en pots de vidre i després de tastar els diferents gustos els intercanviàvem amb molt d’afany.

Tota aquesta tabola solia acabar amb una inspecció rigorosa del “Hermano Hermógenes”  que ordenava aixecar les tapes dels pupitres i procedia a la confiscació de tots els materials acompanyant l’acció amb un cop, amb el puny tancat, al cap de l’infractor, que incrementava el dolor de la tragèdia.

En anar al següent curs, a la classe del Director, “Hermano Guitart”, em vaig trobar amb un grup que reconeixia com savi oficial a l’Enric Janer i com alumne modèlic al Sr. Cama i al Sr. Patau.

D’aquests últims el primer era el xicot que totes les mares haurien volgut tenir com a fill seu.

“L’Hermano Guitart “ era un excel·lent pedagog que ens motivava enormement en el treball. Els deures van deixar de ser una càrrega per a mi.

La pilota “draposa” era la reina del pati, de fabricació artesana, rodona, quasi perfecte... En el joc de bales hi havia un rei, una espècie de Kubala; era en Lluís Frigola, havia nascut per a jugar a les bales ...en les excursions i passejos, destacava també trobant bolets. Per a mi era un mag, els arribava a treure de sota dels meus peus sense que jo els hagués vist.

En el pati també tenia lloc el joc del “saco” en el cobert i el joc contundent del “cavall fort, aguantant fort si t’allunyes digues fava del meu cor”

En el mateix pati s’ubicava el “Departament d’evacuacions “ ...tres compartiments presidits per un forat central flanquejat per dos pilars laterals, retallats en forma de sola de sabata. S’accedia a ells lliurament durant el “recreo”, o prèvia sol·licitud de permís a mà alçada, aixecant un dit o dos a fi de precisar la naturalesa del producte en camí. Els gestos de la cara  i les contorsions del cos marcaven la urgència de la sol·licitud...

En el mateix pati sota l’escala hi havia un departament que jo considerava meravellós. Els dies feiners d’ell en sortien els llibres “ F.T.D”, els llapis, les gomes, les plomes i els plomins. Però els caps de setmana i sobretot a l’acabament del curs en sortien, com per art de màgia, els premis, els regals, uns caramels quadrats molt grossos de diferents colors, que eren deliciosos, les barretes de pega-dolça que en dèiem “tret” amb un gust fantàstic, encara el recordo i no l’he trobat mai més.

Entre els premis recordo que l’últim any  em van oferir per escollir entre un llibre de literatura o una pilota de goma, gran i rodona, magnífica. Sense pensar-ho vaig escollir aquesta última enmig del somriure de l’Hermano Guitart.               

Fins aquí la primera part dels records d’infantesa d’en José Jordi, guardem una segona part de la seva adolescència, que compartirem properament, i que com us podeu imaginar és igual d’interessant.



Mª Carme Jordi ha col·laborat en la biografia del seu pare i ens ha cedit amablement les fotografies.

 Anna Cuesta i Montse Miró

 

 


[1] Arròs trencat de menjar els pollets

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

JOSEP GRANÉS HOSTENCH (1915 – 1982)

ON EREN, ON SÓN LES DONES?

L’INICI DE L’ ATLETISME A PALAFRUGELL.