LA DUANA DE PALAFRUGELL

A l’Espanya dels àustries existien unes fronteres exteriors amb França i Portugal, però a més existien una sèrie de fronteres interiors que provenien de la divisió peninsular dels regnes de Castella, València, Mallorca, Aragó i els territoris forals del País Basc i Navarra. A partir del 1700, es va imposar la filosofia econòmica borbònica que es fonamentava en la condició d’un estat centralista més deslligat de l’oligarquia del regne del que havien fomentat els àustries d’Espanya. Segons la doctrina borbònica a mercès de la riquesa i la prosperitat del país la monarquia es garantia el progrés, i era l’existència de les duanes internes la que impedia el creixement del mercat. A partir de 1714 va aplicar la política de suprimir les fronteres entre Castella i els altres regnes peninsulars, i tres anys més tard traslladava els controls duaners dels ports secs als ports de mar.

Catalunya va ser durant el segle XVIII la regió amb el major desenvolupament econòmic d’Espanya que va desplegar-se a nivell estatal amb dues corrents terrestres principals, una via que seguia el que podem denominar el corredor llevantí vers València i fins Andalusia, i una altra via interior cap a ponent que connectava Barcelona amb Saragossa a través de Lleida i Fraga, i des d’allà prenia dues desviacions, una es dirigia cap a Tarazona i Valladolid, i una altra per Guadalajara i Alcalà d’Henares arribava a Madrid.

Malgrat el rellevant flux terrestre de mercaderies, les rutes marítimes eren molt més còmodes i ràpides davant les infraestructures viàries terrestres antiquades i poc desenvolupades de la Península Ibérica. El comerç intern de cabotatge català, que incloïa també una part de la regió francesa de Midi-Pyrénées, i les illes de Sicília, Sardenya i les Balears, és molt viu i intens al segle XVIII i té en Barcelona  el nus del cabotatge d’altura on es concentra  de la meitat nord de Catalunya i pel sud en els ports de Tarragona i Els Alfacs, que arribava fins a Cadis amb destinació a Amèrica. 

              

                           Fotografia de Calella de Palafrugell de principis de segle XX. 

Les duanes eren oficines de l’Estat establertes en les fronteres encarregades de percebre els drets imposats sobre l’entrada i sortida de les mercaderies i vetllar per a impedir les importacions i exportacions prohibides. En aquestes oficines públiques administratives es realitzaven reconeixements físics, pesatge, amidaments, comptatge, descripció, valoració i classificació aranzelària (vam) de les mercaderies que entraven pel port marítim o per via terrestre, amb la potestat jurídica d’aplicar la requisa dels productes i la posterior subhasta (loteig) pública d’allò que era procliu a ser confiscat.

Era cosa sabuda que en temps reculats a Palafrugell havia hagut una oficina de duana de 4ª classe. Diversos historiadors i cronistes locals l’havien mencionat parlant de la seva existència i funcions, encara que mai no s’havia ubicat el seu emplaçament.

Es deia que era al port de Calella perquè era allà on es realitzava l’embarcament i recepció dels efectes i les mercaderies que es distribuïen per via marítima i de caboteig, però no s’arribava a dur les certeses més enllà, amb la convicció de que a Calella només existia un servei de control avançat amb un carrabiner encarregat de realitzar-lo, i que l’administrador, el magatzem i l’oficina on es consignaven les mercaderies i les matèries de sortida i entrada es trobava a la vila.

Fou cap a finals del segle XVIII que amb l’expansió de la industria surera de Palafrugell, quan el transport terrestre era encara molt primari, que es contemplà la via marítima com el medi idoni per canalitzar la sortida de les mercaderies fabrils i la producció agrícola, de pesca i el corall que es recol·lectava en aquest tram de costa i fixar l’entrada per a tots aquells altres productes comercials que eren necessaris i sol·licitats en el seu hinterland. Va ser així que el barri mariner de Calella es convertí en el port de Palafrugell i el fet representà una vertadera expansió del petit llogarret.

Calella era un important centre pesquer, però el seu port resultava petit, apte només per un cabotatge de poca envergadura i sense cap mena d’instal·lacions, malgrat tot tenia un trànsit important que donava sortida a l’excedent de la pesca i a la producció de la indústria de taps que hi havia a Palafrugell i als pobles de la rodalia, tant era així que la Real Hacienda es va veure obligada, a mitjans del segle XVIII i fins a principis del segle XX, a establir una duana i una guarnició de carrabiners.

El cap dels carrabiners feia la visita d’entrada als vaixells que fondejaven reclamant-los el manifest, la llista de provisions i la dels passatgers i equipatges si fos el cas. Seguidament examinava les ratificacions del rol, comprovant si la procedència del vaixell era la designada en el manifest, i si havia tocat en algun altre port durant el viatge sense que l’escala constés en el document.

L’any 1721,  en un cens de la població del mes de novembre, s’indica que Salvador Vergonyós està exempt de pagar impostos per ser l’administrador de la Duana Marítima de Palafrugell. En el Estado General de la Real Hacienda de 1792, apareix mencionada la Duana de Palafrugell, sent subalterna de la de Barcelona i figura Manuel Martínez de Huete com a únic empleat amb el càrrec d’administrador. De fet la Duana de Palafrugell, sent com era de 4ª classe, sempre va tenir un únic funcionari a la plantilla.

L’any 1801 Manuel Martínez és encara l’administrador, però no així l’any 1808, en que ja figura José de Cuebas amb una dotació econòmica anual de 3.300 reals de velló, 1.100 rls. més dels que marcava el reglament. La Duana de Palafrugell no deuria ser una destinació gaire atractiva pels funcionaris de carrera, d’aquí l’incentiu del complement econòmic. Els que aspiraven a ocupar places de major substància la duana de Palafrugell els servia únicament de trampolí mentre esperaven l’ocasió de promocionar, ja que eren molts els que no s’hi van estar gaire temps aquí i en la relació dels administrador que la van regir es registra una gran mobilitat de curtes estades.

L’any 1844 es va convocar la plaça d’administrador de la Duana de Palafrugell que es trobava vacant. Es demanava que els individus que optessin a ocupar-la havien de reunir les qualitats  necessàries d’adhesió al Trono Constitucional, intel·ligència en el ramo i responsabilitat per a les finances.

   Escriptura de Narcís Mascort Roig. Notari Alberto Costa (30/08/1863).Fons Frigolet

Una excepció a la mobilitat funcionarial de la Duana va ser l’administrador Francesc Javier Usaola Sagarminaga, un vidu de seixanta-dos anys d’edat, pare de quatre fills i natural de la població biscaïna de Zeanuri, que es va casar en terceres núpcies l’any 1864 amb Joaquima Miró Riera, una noia de Palafrugell trenta tres anys més jove que ell i amb la que va tenir dos fills. Francesc Javier Usaola va morir a la població l’any 1875. La família tenia fixada la seva residencia en el carrer de les Quatre Cases.

Va ser casualitat que trobéssim un inventari notarial de la família Mascort, un cognom que és molt comú a Palafrugell i del qual al carrer de la Caritat es trobem tres branques, totes procedents del Mas Mascort i emparentades entre elles. En el document, es tracta d’una escriptura notarial d’Albert Costa, d’un habitatge que Narcís Mascort posseïa al carrer de la Caritat que du la data de 1863, on hi figura que la casa es trobava en el número 46 i a sobre es va escriure a llapis el número 52[1], probablement es tracta d’una revisió molt posterior.

 L'any 1863 la Duana Marítima de Palafrugell ocupava la casa nº72 del carrer de la Caritat.

Actualment els números del carrer, pujant des de la Font pel costat dret són senars i a les cases de l’esquerra els corresponen els números parells. L’immoble en qüestió estaria situat cap al final del carrer, al costat esquerre. La pròpia descripció dels límits que hi havia a tocar de la casa ho confirma, en que es situa el carrer a llevant de l’edifici, a l’esquerra es trobava la propietat de Josep Poch[2], i a la dreta la casa del “Gobierno de su Magestad”, per tant aquesta, la Duana de Palafrugell, seria la casa número 44, en temps del document, i en l’actualitat correspon al número 72.

Resulta versemblant pensar que els administradors de la Duana poguessin viure-hi a la Fonda de la Estrella i al carrer de la Caritat hi estesin situades les dependències duaneres. Joan Frigola va deixar escrit a la Revista de Palafrugell que el seu avi Joan Frigola Sagrera, quan tornà de Cuba l’any 1861, es va fer portar el mobiliari que tenia a la residència caribenya fins al port de Calella i tenia constància de la ubicació de la Duana al carrer de la Caritat, número 61, on es devien tramitar els documents pertinents. El número correspon amb la Fonda de l’Estrella, i pot ser que en algun moment estès situada allà, perquè els edificis que va ocupar la Duana eren llogats i s’ha de contemplar la possibilitat que canviés de lloc.

L’any 1894 la Direcció General de Duanes va publicar que tenia necessitat d’un local per a establir les oficines de la Duana de Palafrugell i es demanava els interessats en arrendar-les a l’Estat que presentessin proposicions. La casa constaria d’una oficina i magatzem, i el contracte tindria una durada de cinc anys, sent l’administrador qui es faria càrrec de l’edifici. La renda es satisfaria trimestralment, i les habitacions que ocupessin l’administrador i la seva família anirien a càrrec seu.

L'any 1910 la Duana Nacional estava situada en la Placeta d'en Bou número 13.

Segons sembla la Duana va funcionar fins als primers anys del segle XX. La línia ferroviària del tren de via estreta, que feia uns anys que funcionava a la comarca, va acabar amb el transport marítim del cabotatge i sense aquest transport la Duana deixà de ser un servei administratiu necessari i es va clausurar.

[1]Pels diferents canvis de numeració que ha patit el carrer.

[2] La casa de Josep Poch s’identifica fàcilment, ja que hi ha les inicials JP en la placa de ferro de la barana.

AUTORS:Anna, Jaume, Montse, Ramir