Continuem amb els records d’en José Jordi, com
diu ell, amb el panorama del Palafrugell d’aquella època.
"Recordo que l’any 1931, l’arribada de la
República em va sorprendre caminant a quatre grapes, sota les teules del cafè Can
Pallot, recollint xapes de gasosa, taronjada o cervesa i escoltant com a música
de fons els cants del moment, el soroll de la gent, les arengues incendiàries d’un
fotògraf que crec que es deia Lino i que tenia la botiga al costat de la
sastreria Sitges".
 |
| José Jordi el dia de la seva comunió amb la seva cosina Cristina Miquel. Col·lecció Mª.Carmen Jordi |
Seguint la piràmide alimentària recordo els
germans Puig i els relaciono amb la pastisseria del seu pare on els diumenges al
matí, sortint de missa, compràvem xuixos de crema realment extraordinaris.
Igualment recordo els braços de gitano i tortells de la Mercè Guitart. Els
panellets fabulosos fabricats per l’àvia
Cristina i la tieta Catalina...
També recordo els partits de futbol en el camp
del Casal. A la memòria tinc una alineació, no sé si d’aquell temps o
posterior: Gauchia, Blanch, Colomer, Pons, Castelló, Cabanes, Gorgonio, Espada,
Miquel, Bonal i Avellí.
Les sessions de cine, ja entrada la tarda, en
el mateix Casal els crits animant al bo, el soroll en la penombra dels que
menjaven cacauets i avellanes; els pastorets de Nadal amb el dimoni interpretat
pel senyor Nicolau, la direcció teatral del Sr. Tauler (pare), i en Geroni, muntant
un gran cavall de cartró com el general BUM-BUM.
Amb molt plaer recordo l’ofici solemne dels
diumenges a les 9 del matí a l’Església Parroquial, els cants en el cor sota la
batuta de mossèn Joan, el cant Gregorià, la missa de Laurentius Perosi, els
dies més assenyalats; l’encesa dels ciris, la desfilada a l’ofertori bacina en
mà , lluitant a veure qui recaptava més, amb la complaença i confabulació dels
familiars".
 |
| Època de molt catolicisme, postal d'una processó del Sagrat Cor d'abans de la guerra |
"La Festa Major amb les sardanes a Plaça Nova,
els concerts després de dinar al Fraternal, les partitures obligades del “ Poeta
i el Aldeano” i “ les danses del Princep Igor” els “solos” majestuosos de
trompeta d’en Bravo, pare, remarcats amb ensordidors aplaudiments de la
parròquia que tenia en la boca un puro i en la tassa un bon cafè.
Els cavallets i les parades en el jardí de l’Escoles
Nacionals i un anunci ingenu, que recordo especialment, que deia en una carpa de
teatre: “Hermanas Benítez canto y baile, espectáculo de alta moralidad”.
Pels meus ulls de nen, el carrer hi havia uns
personatges sorprenents: el camàlic Carrau, en Tomás Boig, i per la seva originalitats,
en Salvi Embustero, el drapaire Salat i com a representant màxim de l’
autoritat el senyor Ferrer més conegut per en “Ceies”.
Es tractava d’un personatge singular, amb un
coll llarg i gruixut, una espatlla recta des de el cap a la culata, una
gesticulació imperativa, una veu potent i el cabell blanc. Era un personatge
omnipresent, s’encarregava de donar i tancar l’aigua, organitzava les
professons i els actes públics. D’ell es
coneixen moltes anècdotes, però n’hi ha una, que sent molt posterior no em
resisteixo a explicar-la.
L’escenari: el saló de plens de l’Ajuntament
de Palafrugell.
El motiu: una celebració important a la qual
assistien les autoritats civils i militars de la província, entre ells el
Governador.
El saló es va omplir de gent i en un moment
determinat es va produir un cert enrenou, i el Sr. Ferrer que estava convençut
que en la seva persona s’havia delegat tot el poder de l’Ajuntament , “en la
seva funció de cap de protocol” , per resoldre el problema primer va demanar silenci
i després amb veu tremenda va dir: “ AUTORIDADES UN PASO AL FRENTE”. Es varen
mirar entre ells , van somriure i donaren “ un paso al frente”.
Després el Governador Civil, un cop acabat l’acte,
felicità al senyor Ferrer, mai abans ni després el senyor Ferrer podria estar
més enlaire.
Això era en línies generals el Palafrugell d’aquells
anys, hi havia molt de suro, molta pols, i sovint molta tramuntana, però era entranyable
perquè tots ens coneixíem, tots ens criticàvem, però arribat el cas tots ens ajudàvem.
 |
Assegut al terra José Jordi juntament amb Maria Perxès. Segona fila, la segona Cristina Miquel i al costat Teresa Esteva. Tercera fila primera Rosa Oriol i tercera Maria Esteva. Col·lecció Mª Carmen Jordi.
Sense aquestes dades vaig viure alegre i
confiat i aquest desconeixement no em va produir cap trauma. Quan tres anys més
tard en plena Guerra Civil vaig ensopegar amb el sexe en forma directa i
concreta, amb les exhibicions i actuacions a la platja de Can Comes del
Canadell d’alguns deixebles de l’escola de nudistes del “ padre Laviña “ a la qual hi assistia el més
bo i millor de cada casa.
"Acabades les anècdotes és de raó parlar del que ens donaren els Maristes. Al meu entendre ens varen impartir lliçons per exercir una llibertat ben entesa de tolerància, de llibertat , de religiositat senzilla , alegra i humana, d’honestedat i companyonia i naturalment una preparació acadèmica molt complerta.
Resumint ens prepararen per a la vida, per
usar correctament la mà dreta sense lliçons específiques per la mà esquerra. En
el curs dels anys, per això he rebut més d’un cop, però els agraeixo molt
aquesta forma de preparació, en especial quan comparo amb la manera de fer d’algunes
persones educades en altres col·legis religiosos o laics, públics o laics, i
que per la seva agressivitat i intolerància i singularment per la obsessió de
tenir el triomf trepitjant a tothom em produeix una impressió molt
desagradable, naturalment no es pot generalitzar".
I fins aquí el relat literal de José Jordi,
amb la seva visió particular de l’escola dels Maristes i de Palafrugell.
Comentaris