Josep va néixer a Palafrugell l'any 1907, fou un gran personatge palafrugellenc, que es mereix una biografia més extensa que ja us la presentarem més endavant. Avui només ens centrem en la seva faceta atlètica.
Persona intel·ligent, creativa, emprenedora, i
fins i tot podríem dir filòsof, hagués
estat un bon articulista, gran observador de la vida quotidiana amb un punt
d’ironia que el feia únic, però mai va publicar res. La sort que hem tingut és
que va deixar un gran ventall d’escrits que la seva néta Claudia Marcó Olivé ha
publicat en un llibre anomenat JOSEP MARCÓ DACHS – PROSA I POESIA.
Gràcies a aquest llibre[1] podem saber moltes coses de l’atletisme a Palafrugell d’abans de la guerra.
De petit va estudiar a l’escola de mossèn Sebastià (conegut com can Mussantsa) de Palafrugell i més tard inicià els estudis per ser pèrit mercantil, professor mercantil i intendent mercantil.
 |
| Josep Marcó el de sota de tot a la dreta. Fotografia del llibre de Claudia Marcó Olivé. |
De jovenet va entrar a treballar a l’Ajuntament de Palafrugell. D’aquesta època és la famosa nota que, un superior seu, li va deixar sobre la taula del despatx que hi posava:
Marcó en vez de hacer el loco por las carreteras,
más valiera que registraras los libramientos. De continuar así, me veré
obligado a hablar con tu padre.
Posteriorment va ser interventor a l’Ajuntament de Mataró amb 22 anys i
finalment va treballar a l’Ajuntament de Girona. Després de la guerra va ser
interventor de la Diputació i de l’Ajuntament de Girona. També es va fer càrrec de l’empresa de gomes que el seu pare
havia començat al carrer Torres Jonama, davant de l’antiga Sarfa i
posteriorment al carrer Ample.
En els seus
escrits explica que es va dedicar a aquest esport
perquè no va tenir cupo[2] per entrar al futbol.
Ens ha deixat dades importantíssimes, així sabem
que l’any 1911, durant la Festa Major, hi hagueren diferents proves atlètiques on
va destacar en Tomàs Gallart. És la primera referència escrita que trobem sobre
l’esdeveniment, cap diari del moment ho reflecteix.
Dels seus articles hem extret els seus
comentaris sobre l’atletisme i ens hem permès
classificar-los en diferents apartats i aplegar-los per temàtica:
-Fundació de la secció d’Atletisme i els
primers atletes
Josep fou un
dels creadors de la secció atlètica del Centre d’Esports i Esbarjo, l’any 1926,
juntament amb Josep Sagrera, president, Joan Rodriguez Joanola, secretari; en
Martí Frigola, el doctor Almeda, Lluis Medir Jofra i alguns més que eren
vocals.
I explica que els principals atletes que
formaven la secció eren:
Salvador Blanch, Enric Bisbe, Andreu Cateura, Irineu Ferrer, Moisès Font, Facundo (recader), Hermini Gubert, Laviña fill, Josep Marcó, Alfons Mascort, Michel Mató, Amado Miquel, Pasqual, Reig, Salvador, “Met” Sureda i Josep Verges Matas.
 |
| Membres de la secció d' Atletisme. Fons Josep Mª Vives. AMP |
L’any 1926/27 el Reus va venir a jugar a futbol i a la mitja part l’atleta del Reus Mas i l’Ernest Mascort varen córrer els 100 m. guanyà per 2 metres el de Reus, segurament no tenien ni cronòmetres.
-Despeses de la secció:
Les despeses de l’activitat, suposem per
temporada, en aquell moment eren:
-5 pessetes d’un tamburell de sorra que
portava en Cañet[3]
amb el carro pels fossars dels salts.
-10 pessetes per la compra de 20 samarretes
blanques comprades a Can “Pascasio” que tenyides de color lila formaven el seu
pendó (insígnia).
-El reglament d’atletisme el va comprar en Mineu Ferrer a Alemanya, evidentment en alemany.
-Les despeses de l’aigua de la dutxa es varen
acabar ja que un moment donat varen tancar l’aixeta general i els atletes portaven
l’aigua amb galledes o marranxes per poder-se rentar abans d’entrar a
treballar.
-Entrenament:
Sobre l’entrenament va deixar escrit que a més
de les diferents pràctiques de l’entrenament fraccionat, els dimarts, divendres
i diumenges, també feien gimnàstica amb en Marti Lavinya.
Un altre atleta, en Moisés Font, en una llibreta
els explicava que l’agilitat dels gats provenia del desenvolupament de la
columna vertebral i ho posaven en pràctica.
Diu que tot això de 7 a 8 del matí sota aquell
aire tan pur provinent de l’eucaliptus de can Frigolet, fent inspiracions i espiracions.
-La volta a MORENA
Era un
entrenament que feien a l’hivern, durava de 20 a 22 minuts.
Si feia calor
es quedaven en calçotets i samarreta i moltes vegades trobaven pagesos que
anaven en carro pel camí i els deien: Apa burros! Apa ximplets!
S'explica a Can Frigolet[4] que una vegada un veí va haver de sortir de casa de la seva estimada a corre cuita per la finestra, amb calçotets i samarreta, ja que arribava el marit i deien que a Palafrugell ningú en va fer cas, la gent es pensava que era en Marcó fent atletisme!
-Espais
d’entrenament
Els llocs més habituals eren el camp del
Casal, les platges, volta a Morena i més tard la Pineda d’en Marqués.
En Josep en aquell moment ja treballava a
l’Ajuntament de Palafrugell i guanyava 200 ptes mensuals, no tenia problemes
per fer front a les despeses i els diumenges agafava el tren petit per anar a
entrenar a les pistes de Girona.
Alguna vegada, fins i tot, havia anat a Reus on
les pistes de cendra eren les segones millors
d’Espanya, d’ aquell moment.
Comenta que al Casal aprofitaven quan havia plogut, que la
terra era molla, per marcar la pista i els cercles dels llançaments, sembla que
els durava més.
-Els aparells
Comenta que la
primera perxa era una canya que li van regalar del jardí de Can Plaja, del
carrer Sant Sebastià, més tard se’n comprà una reglamentària, també de canya
però oficial que li costà 200 pessetes.
El pes el va
comprar en Mineu a Alemanya, era d’aram, reglamentari. Un moment donat els va
desaparèixer i ell pensa que va acabar al forat del desguàs.
Els varen
regalar el disc de llançament, no especifica qui.
 |
| Entrenament de llançament de disc, anys més tard, al Casal. Fons J.Mª Vives. AMP |
-L’equip
Josep esmenta
que no existia el xandall, es va començar a portar a partir de les Olimpíades
d’Amsterdam l’any 1928 i el següent any la seva mare, la senyora Lluïseta
Dachs, en va fer un parell un per ell i l’altra per en Mineu Ferrer.
Era l'època de les espardenyes de betes però alguns atletes ja portaven sabatilles de claus, comenta que només anaven bé quan havia plogut.
-L’expulsió
del Casal
Explica en
Josep que ja en aquell moment el Barcelona captava jugadors de futbol i
d’atletisme dels clubs petits i els feien signar un protocol. La secció
d’Atletisme es va negar a signar, ja que ells consideraven l'esport més amateur i entrenaven amb molts sacrificis i desinterès. Això va provocar que la secció fos expulsada del camp de Casal. Abans
de deixar el camp en Josep els va deixar anar: abans que atletes som
persones dignes!
A partir de
llavors varen haver d’entrenar a la Pineda d’en Marqués, els estris els
deixaven a can Torricus (drapaire) i continuaven amb la galleda d’aigua per
dutxar-se.
-Resultats
personals[5]
El trobem
participant sempre a les proves de mig fons 400 i 600 metres llisos i en els
relleus 4x100.
L'any 1928 als
Campionats Provincials va ser segon de 400m. I va participar als relleus amb
Cateura, Font i Vergés.
L’any 1929 va
batre el rècord palafrugellenc de 600m amb un temps de 1’44’’, prova realitzada
a les pistes de Girona.
-COMIAT referent
a l’Atletisme
Va deixar
escrit un comiat:
“Pels que
posaren bastons a les rodes, pels que tancaren l’aixeta, pels que ens varen
expulsar del Casal, amb una volada des de dalt del campanar, "a norte, sud, este
i oeste", els hi envio els més humils dels agraïments i des de dalt de la torre
de "Can Màriu", i en semblants direccions, la més gran i esplèndida de les botifarres!”.
[1] Fet arribar pel seu nét Josep Ferrés Marcó a qui estem summament
agraïts.
[2] Expressió molt utilitzada per en Josep per referir-se que no va poder
entrar-hi, no va tenir plaça. Després de la guerra, amb l'escassetat de les matèries primeres els fabricants tenien "cupo", l'estat els servia les matèries a baix preu que moltes vegades les venien al mercat negre i molts fabricants varen fer grans negocis. Al seu pare, per l'empresa de gomes, mai li varen concedir i ell ho va fer servir sempre per altres contextos. Sempre deia que era "cupo negat".
[3] Una de les empreses importants de transportistes amb carros de cavalls de la població.
[4] Joan Frigola Jordà, conegut com Frigolet, sempre explicava aquesta anècdota o llegenda popular, no saben si va arribar a ser certa.
[5] Del diari Baix Empordà, AMP
Comentaris