 |
| Eulàlia Fernández. Fons Pere Arcas |
Quan va esclatar la guerra civil per a la família va canviar tot ja que les terres que eren de cultiu i productives els “nacionals” les varen expropiar i salar per fer un camp d’aviació degut al lloc estratègic on es troba el poble[3].
Les tropes es van instal·lar a les dependències de la “Hacienda” on no va sobreviure cap animal de la granja ni tampoc cap sac de provisions. Més endavant els militars varen abandonar la granja però les terres varen quedar improductives i la família no tenia diners per reconvertir la situació.
Ens explica en Pere, el nét, durant la guerra varen fer presoner l’avi Pedro per negar-se a denunciar els seus conveïns “rojos”, informació que per altra banda desconeixia, ell era i feia de pagès, no era polític, ni li interessava. Gràcies els contactes de la seva dona amb persones properes al General Muñoz Grandes va poder sortir de la presó, encara que molt malalt i va morir poc desprès.
 |
| Ajuntament actual de Atalaya. Web Municipal |
Santiago
anava d’un poblet a un altre ensenyant educació bàsica als nens que els pares
permetien aprendre a estones (deixant d’ajudar en les feines del camp) i es
desplaçava a dalt d’un burro. Un dia es va espantar quan una serp travessava el
camí, el va fer caure amb tanta mala sort que del fort cop es va lesionar i va
quedar paraplègic. Això va comportar que aprengués l’ofici de sabater, ja que
va anar sempre més en cadira de rodes. Més endavant seria un dels sabaters del
carrer de la Caritat.
Al
final veient la repressió del nou règim van decidir vendre les propietats que
els hi quedaven i emigrar a Palafrugell, on l’Eulàlia va comprar la casa
nº72-74 al carrer de la Caritat[4].
Dels 5 fills que hem nomenat tres varen venir a viure a Palafrugell, el “sabater”, de nom Santiago, l’Enriqueta, l’Anselma i la matriarca Eulalia.
El primer en arribar a Palafrugell no va
ser cap dels fills sinó el marit de l’Enriqueta, en Liborio Moragón Alvarez, a
qui la guerra el va enganxar amb 18 anys i el varen llicenciar amb 27, temps
durant el qual va conèixer un noi de Palafrugell que li va dir que aquest era
un bon lloc per viure i on trobaria feina d’allò que sabia fer, de pagès.
Va venir tot sol a principis dels anys
50 per comprovar que podia fer venir la seva dona i també ho va dir a la seva
germana Anselma qui, per comprovar-ho, va enviar al seu marit en Juan Manuel
Arcas Prieto, fill de viticultors manxegos de San Clemente propietaris d’una casa-masia
de pagès i unes vinyes[5].
En arribar aquí, en
Liborio i l’Enriqueta l’any 1953, juntament amb l’Anselma i en Juan Manuel
l’any 1955, varen viure a Mont-ras en una casa al costat de l’Església,
propietat d’en Francisco Zamora, que procedent d’Andalusia està documentat com
el primer immigrant arribat a Mont-ras l’any 1938 en plena guerra civil (Veure
el llibre “Mont-ras 150 anys de municipi; 27.La immigració a Mont-ras), fins
que l’àvia Eulalia va venir un any mes tard (1956) i va comprar la casa del
carrer de la Caritat invertint en ella tots els diners que va obtenir de la
venda de la propietat de Cuenca.
Aquí varen trobar feina ràpidament, van
començar a treballar al Mas Vehí de Santa Margarida, fent de bracers,
treballant en les feines del camp.
A la casa s’hi va instal·lar provisionalment tota la família i a l’entrada va posar el taller de reparació de sabateria en Santiago que, degut a la precarietat de les economies domèstiques de l’època, va tenir molt èxit doncs el calçat era sotmès a totes les reparacions necessàries abans de llençar-lo a les escombraries. En aquella època hi havia a Palafrugell entre 5 i 10 tallers de reparació de calçat. Malauradament, el taller de sabateria va tancar onze anys més tard degut a una malaltia que va resultar incurable per en Santiago.
 |
| Ajuntament antic de Palafrugell Fons Pere Arcas |
A través del Secretari municipal va entrar d’agutzil i vivien a l’antic Ajuntament, on actualment hi ha les peixateries, amb la seva esposa Anselma i els seus fills Pere i Jordi, fins al moment que es va fer el canvi a Can Bech i l’Ajuntament va cedir, com era norma de l’època, un habitatge a cada agutzil a sobre del Jutjat de Pau al carrer Progrès.
Llavors van decidir venir a viure al nostre
carrer, van reformar la casa i es va obrir una segona porta, la més propera a
la Rectoria, on s’hi va fer una escala per donar accés directe al pis superior
que ja feia anys era un habitatge independent al qual s’hi accedia pel pati
interior.
Qui visiti l’Asil podrà veure entre d’altres, una placa amb la inscripció de la donació que en Liborio va fer en forma d’un ascensor- muntacàrregues quan encara residia a l’ Asil.
Aquesta
família és un clar exemple dels molts immigrants que varen venir a Palafrugell
fruit, no només de la misèria que persistia a la postguerra sinó també de la
repressió del règim franquista i també dels mateixos convilatans que els feien
la vida impossible en el seu poble.
Hem
de comentar que els germans Arcas han participat activament en aquesta recerca.
Fins i tot en Pere ens ho ha donat per escrit per facilitar-nos la feina. Moltíssimes gràcies.
[1] Degut al seu caràcter autoritari molt bregada en tasques
d’organització i comandament dels treballadors de l’explotació agrícola que
regentava al petit poble – avui 85 habitants
[2] Descripció de ATALAYA DEL CAÑAVATE, de la web de l’Ajuntament: “El municipi se sitúa a la Serra del Cañavate, al sud de la província de Cuenca, per tant el seu terreny és escarpat, amb terres molt adequades per el cultiu de cereals i viña”.
[3] Atalaia vol dir
lloc elevat des d’on es veu una gran extensió de terreny
[4] Casa amb molta història, va ser seu de la Duana Marítima de
Palafrugell, casa del mestre Tarrats, un temps un bar portat per immigrants andalusos.
[5] Pot semblar que vivien
còmodament i era tot el contrari doncs el treball els permetia la subsistència
i, en les famílies de l’època, algun dels fills havia de marxar per tal que la
resta pogués continuar vivint de la terra.
Comentaris