ELENA MATÓ DEULOFEU

És un relat escrit per la Maria Elena Horiuel, filla de l’Elena Mató.


L'Elena amb 17 anys

 

L’Elena Mató Deulofeu, l’Elena de l’Estrella, va néixer al carrer de Palamós el dia 8 de març de l’any 1927. El seu pare era en Claudi Mató Vila, pagès, de can Mina dels Torrents, i la seva mare la Maria Deulofeu Frigola, modista, de can Morella del Bruguerol.

Al cap d’un any d’haver nascut l’Elena va tenir un germà, en Pere, amb qui sempre ha estat molt unida.

El mas de can Mina no donava per viure dues famílies, i en Claudi, que era l’hereu i un xicot espavilat, ja feia temps que buscava altres feines de mitja jornada sense deixar les tasques de pagès.

Va estudiar per correspondència i va obtenir el títol de tècnic en reparació de ràdios l’any 1934, va ser el primer de tota la província i li arribaven ràdios espatllades per arreglar de tot arreu.

També estudiava francès als vespres i llegia àvidament tots els llibres d’història, de viatges i de biografies que podia aconseguir. Va transmetre la seva passió per la lectura a la seva esposa l’Elena, que mai ha deixat de llegir.

La seva mare Maria era modista i treballava a casa, però li costava molt poder-ho fer amb dues criatures que no paraven de jugar i barallar-se. De manera que va començar a enviar l’Elena al mas de can Mina quan no hi havia escola. Allà l’Elena va conviure amb la seva àvia, l’Elvira Vila Rosselló, i amb el seu oncle, en Ricard, germà petit d’en Claudi, que només tenia 11 anys més que l’Elena i va ser per a ella com un germà gran.

Maria Deulofeu amb l'Elena i en Pere.Fotògraf Casanovas

Les vivències d’aquelles estades a pagès van impregnar profundament la petita Elena, que va adquirir un gran amor per la natura i va aprendre molts dels savis coneixements de la pagesia. D’aquells dies en conserva un record tan nítid com si ho hagués viscut ahir.

La guerra va ser un temps difícil per la família Mató i per tantes altres. L’àvia Elvira va quedar sola al mas, l’avi Pere ja feia anys que era mort i els seus tres fills eren al front. I la terra no dona res si ningú no se’n cuida. L’Elena i en Pere ajudaven en el que podien, i la Maria repartia amb l’àvia Elvira el poc menjar que podia aconseguir.

Un cop acabada la guerra, amb el retorn del pare en Claudi, les coses van millorar. L’any 1940 va néixer la seva germana, la Rosa. L’Elena, que era la gran, va treballar uns anys a la fàbrica de jute. I seguia ajudant a l’àvia Elvira i a l’oncle Ricard, que va tornar malferit de la batalla de l’Ebre i mai més es va recuperar del tot.

L’any 1947 en Claudi es va vendre les terres que tenia la seva àvia, Catalina Massoni, a Calonge i va comprar l’edifici de l' Estrella.Tota la família es va instal·lar en aquella quasi ruïna, i van haver de treballar de valent per tornar a posar en marxa el negoci. Van haver de posar portes i finestres allà on no n’hi havien i van haver de comprar tots els estris de cuina, llits, armaris, tauletes, llençols i flassades, coixins i matalassos… de mica en mica es va poder començar a rebre clientela.

Aquell mateix any l’Elena va conèixer el que seria primer el seu xicot i més tard el seu marit, en Carlos Horiuel Pascual. En Carlos era un noi de Barcelona, del barri de la Sagrera, paleta de professió. Els seus pares, l’Higinio i l Rosario, havien nascut a Pego (Alacant).

En Carlos feia la mili a Sant Climent de Sescebes, i es va fer amic d’un noi de Palafrugell. Un dia de permís l’amic el va convidar a casa seva, va conèixer l’Elena, i es van agradar. Primer les cartes, després les visites i al cap de dos anys es varen casar.

L'Elena i en Carlos, fotografia de casament, de l'álbum familiar

En Claudi havia obert una serraria als baixos de l’Estrella i ben aviat en Carlos va deixar la feina de paleta amb en Daunis per treballat amb el sogre. Més endavant van comprar un gran solar al carrer de Pals i hi van traslladar l’activitat, que ja no cabia al pati de l’Estrella. En Carlos era treballador, ordenat, i sabia de comptes, i va acabar portant el negoci fins que es va jubilar. A l’estiu, quan ningú comprava llenya, ajudava l’Elena a la fonda en tot allò que podia, com tothom a la família.

Els primers anys de la fonda la clientela eren sobretot viatjants, treballadors d’obra pública, músics, firaires, i paradistes del mercat. Hi havia un aparcament per cavalls i el ferrer passava per arreglar alguna peülla i posar alguna ferradura perduda o gastada. També hi havia dispensers fixos, normalment homes solters que vivien tot l’any a la fonda. Es feien àpats i celebracions, la Maria a la cuina i l’Elena a servir taules. A començament dels anys 60 la clientela va començar a canviar, ja no venien només en Sarfa o tren, sinó en Vespes amb sidecar, Biscuters i finalment amb 600!

Els primers turistes estrangers i tota la gent de Barcelona que arribava a Palafrugell de vacances, com que encara no hi havia apartaments, omplien les fondes i hotels de la vila i moltes cases particulars. Va ser una època de molta feina i molt esforç, però també de bones vivències amb la clientela, amb qui es tenia una relació quasi d’amistat. La Maria va morir, ben jove, l’any 1964, i l’Elena es va fer càrrec del negoci. Aquell mateix any la filla de l’Elena, la Maria Elena, que estava apunt de fer 14 anys, va començar a ajudar fent de cambrera al menjador. I va seguir treballant allà tots els estius durant 50 anys, compatibilitzant aquesta feina amb la de professora d’institut.

Alguns dels clients portaven regals quan arribaven, i es feia un gran cremat al pati quan havien de marxar. Se celebraven sants i aniversaris. Més que clients allò era una gran família. Molts d’ells van ser clients de l’Estrella fins que es varen morir o van ser massa grans per viatjar. L’Elena els recorda a tots i n’explica moltes anècdotes.

En època de vacances escolars la Maria Elena, que vivia a Barcelona, enviava els seus fills a Palafrugell amb els avis, que en gaudien molt.

Quan en Carlos es va jubilar l’any 1989, l’Elena i ell varen decidir treballar a la fonda només a la temporada d’estiu i tancar la resta de l’any, i tenir així més temps per a ells i la família. Van començar a cuidar una vinya al mas dels Torrents, que havia estat de l’àvia Elvira i que estava un xic abandonada. Van passar molt bones estones en aquells paratges que l’Elena s’estimava tant. Agafaven el pa i la vianda per fer el dinar i acompanyats per una gossa que tenien, anaven i tornaven de la vinya a peu passant pels Plans. Recollien i portaven aigua de les fonts properes al mas, la font d’en Plaja, la font d’en Mascort, totes elles netes i fàcilment accessibles. 

També varen començar els viatges; amb els jubilats de Pals, de Begur, de Palamós, de Palafrugell, amb l’IMSERSO, no deixaven res per verd! Realment ja els tocava i ja havien treballat prou. En els viatges van retrobar els amics de quan eren joves i també en van fer de nous. Quan en Carlos va morir l’any 2011 l’Elena es trobava molt sola i trista en aquella casa on la parella havia compartit tants i tan bons records. Així que va acceptar la invitació del gendre i la filla, va agafar la gata i el ganxet i se’n va anar a viure amb ells a Barcelona, a la vora dels seus néts i besnéts.

Carlos Horiuel, MªElena Horiuel, Elena i Pere Mató

Ara la Fonda la porten unes altres persones, però l’Elena i la família hi van sovint, i cada estiu s’hi instal·len un parell de mesos. Allà l’Elena reviu totes i cadascuna de les moltes anècdotes viscudes en aquell gran casalot cantoner de davant del Casal. I encara hi ha vells clients que la van a visitar…


Comentaris

Unknown ha dit…
A la serraria del carrer de Pals tenien una mola per esmolar les serres cinta. Feien servei d'esmolat als fusters que les hi portaven. Jo hi havia anat un munt de vegades a portar serres a esmolar. En un local annex al taller hi havia la màquina amb la mola que de manera semi automàtica les anava triscant i esmolant. En un racó hi havia una llar de foc on un senyor gran s'hi escalfava a l'hivern mentre vigilava d'anar canviant les serres quan acabaven el cicle. Aprofitava el caliu de la llar per fer-s'hi uns bons esmorzars !!

Entrades populars d'aquest blog

L’últim gran atleta històric: JOSEP M. VIVES SUREDA

Poetes i poetesses del carrer de la Caritat

Ramon Rodríguez i Vilà. Guia de muntanya i organitzador de viatges de senderisme