TERESA BOFILL VILANOVA

TERESA BOFILL VILANOVA (Ullà 1942)

Filla de Maria Vilanova Bataller, de Torroella de Montgrí, i de Joan Bofill Oliver, d’Ullà, va viure els primers anys de la seva vida a Ullà on va començar a anar a l’escola i va continuar a l’Estartit ja que amb la família van anar a viure al Mas Blanch[1] durant 3 anys.

Més endavant es varen traslladar a Esclanyà, on feien de pagesos i des de petita ajudava als pares amb les tasques del camp, collia verdura i acompanyava a la seva mare en el mercat de Begur. Com gairebé totes les nenes d’aquella època per les tardes anava a aprendre a cosir.

Quan tenia 10 anys, els pares varen venir a Palafrugell i la Teresa va continuar els estudis amb el mestre Sr. Planas.

Es casà amb en Jordi Casanovas Sargatal, el “Xato” (Torroella de Montgrí, 1940 – Palafrugell 2006), que en aquell moment portava la fleca de Torrent, on hi varen estar tres anys. En Jordi feia el pa per les nits i ella el venia, a la fleca, pels matins.

El negoci no donava per a gaire i la Teresa aprofitava les tardes per cosir, feia davantals, bruses... el que li demanaven i el que necessitava per a la família i la feina.

El marit, es feia un sobresou treballant per les tardes a l’escorxador de Palafrugell i al final van decidir deixar la fleca i venir a viure en una casa al començament del carrer de la Caritat, més tard s'instal·larien a la casa on hi viu ara des de fa 50 anys.

Han tingut quatre fills: la Núria, la Marta, en Jordi i en Xavi.

En Jordi, buscant la manera de guanyar-se la vida, va treballar uns anys a les cerveses Àguila, fent de repartidor. En aquella època la seva àvia, la Lucrecia, feia de budellera, netejava els budells per fer embotits i els portava a totes les carnisseries, entre elles a Can Marcelino del nostre carrer. Ja que els unia una gran amistat, la Teresa va començar a treballar a la carnisseria, amb en Marcelino, la Siseta i la seva filla Maria Àngela. 

Així van esdevenir carnissers, ja que més endavant els hi varen traspassar, la Teresa va fer innovacions a la botiga i propaganda, la qual cosa els va permetre que la Carnisseria Jordi tingués èxit. A les 6 del matí, cada dia, es posaven en marxa; tots plegats varen treballar molt però fent la feina que els agradava i aconseguint molts bons resultats professionals.

Els primers anys estaven de lloguer, amb molt bones condicions, i més tard els hi varen vendre la planta baixa de la casa, per a la que varen haver de demanar un préstec; passat el temps, van poder comprar la resta de l’edifici. 

L’any 2006 la Teresa va quedar vídua (en Jordi va morir als 66 anys) i la Carnisseria Jordi, del nostre carrer, va funcionar dos anys més, fins que varen decidir només continuar amb la parada del mercat.  Es va  jubilar als 66 anys perquè va tenir un problema en un genoll que l‘impedia estar dreta a la parada, però va continuar i continua ajudant en tot el que pot a la família.

 A casa seva tenen un gran obrador amb la caldera, estris i maquines necessaris per preparar tot tipus de productes càrnics i cuinats que la seva filla ven a plaça. Tot i haver-se jubilat d’atendre el públic, la Teresa sempre abrivada no s’atura, gaudeix amb la seva feina, coordina la feina dels treballadors de l’obrador. L’empresa, que actualment té la parada a l’edifici del mercat, compta amb una plantilla de 9 o 10 persones a l’estiu. Explica que, quan cal, elaboren 1000 canelons o bullen 70 peus de porc; un altre dia fan 15 kg de mandonguilles, o brotxetes (pinxos), xoriços, botifarres...

Està a l’aguait en tot el procés de planificar, comprar ingredients a plaça, netejar budells, rostir, sofregir, etc.. A més a més, prepara el dinar diàriament per a els seus fills i netes (solen ser 8 persones).

La Teresa té una vitalitat aclaparadora i gaudeix amb tot allò que fa. És molt bona conversadora i ens explica alguna de les moltes anècdotes viscudes en la llarga trajectòria professional, com per exemple que el seu home era molt “colloneta” i intentava posar humor als entrebancs, un dia al començament de fer de carnissers, que no sabia tallar els ossos de xai, per treure-li ferro li va dir a la clienta que «ja s’entendrien» (ell pensava en el preu) i la senyora ho va mal interpretar pensant que li feia una proposició.

L’any 2004 la carnisseria va ser l’escenari d’una pel·lícula Núvols d'estiu. Va tenir força èxit doncs va ser Premi Túria a la millor pel·lícula i també a l'actriu revelació. Nominada als III Premis Barcelona per la direcció.

Recorda que va ser un dia plujós i els actors i actrius feien petar la xerrada en el menjador de casa seva mentre que a la carnisseria es rodaven les escenes, va rebre 100.000 pessetes per permetre filmar a casa seva.  
A la fotografia podem veure un actor fent de carnisser a la Carnisseria Jordi (fotograma de la pel·lícula).

    

La Teresa és una persona entusiasta amb esperit de superació i amb iniciativa  a més de molt  treballadora, fins i tot els últims anys en els moments que en Jordi estava malalt, ella va continuar al capdavant del negoci sense defallir.

La Teresa el dia que va fer 65 anys a la Carnisseria. Fotografia del seu àlbum particular.



Anna Cuesta i Montse Miró



[1] Mas que hi ha a la plana entre Torroella i l’Estartit. 

Comentaris

Marc Casanovas ha dit…
Felicitàs per aquesta feinada tan ben feta que feu en aquest blog. La gent és el principal patrimini que tenim, gràcies per documentar-ho. Molt emocionat de poder llegir la història de la meva estimada "tia Teresa", el pal de paller de la família Casanovas i un referent de lluita, esforç i perseverança.
Montse i Anna ha dit…
Gràcies Marc pel teu comentari.
Com be dius intentem donar a conèixer les persones del nostre carrer i que són les autèntiques protagonistes
M'ha encantat llegir aquest article de la Teresa.
Certament, la Teresa té una energia que no s'acaba mai. Treballadora incansable, sempre al peu del canó i adaptant-se al que la vida li ha anat portant, ja sigui bo, com dolent.
Recordo, ja de molt petita, que la mare em feia anar a comprar a ca la "Teresa de la carn" (com li dèiem a casa) embotit en "unces" o en "lliures" -que mai vaig aclarir com funcionava- i em fascinava la nevera amb porta de fusta, darrera del taulell, com si fos una finestreta de la que hi sortien les botifarres més delicioses que he provat mai.
Per sort, la Marta ha seguit el negoci i amb ell, els secrets de la bona vianda.
Enhorabona trempades!

Entrades populars d'aquest blog

L’últim gran atleta històric: JOSEP M. VIVES SUREDA

Poetes i poetesses del carrer de la Caritat

Ramon Rodríguez i Vilà. Guia de muntanya i organitzador de viatges de senderisme