PASTOR DE PROFESSIÓ I LLADRE PER VOCACIÓ

Finalitzant el segle XIX Espanya lliurava a Cuba una desesperada i cruenta guerra en un intent desesperat per continuar mantenint l'illa sota domini colonial. Per a sostenir la contesa havia hagut de mobilitzar cap a les Antilles el major contingent de tropes mai vist. L'agost de 1896 es produí també la insurrecció armada de Filipines(1), planejada en contra dels colonitzadors espanyols per la societat secreta local Katipunan.

El dia 10 d'octubre d'aquell any de 1896 va tenir lloc a Girona el sorteig de quintes dels mossos que l'any següent farien els vint anys. La llei de conscripció(2), que obligava l'allistament militar forçós, establia que havien de realitzar un servei militar de dotze anys de durada, sis en actiu i sis en reserva; tot i que, dels sis anys en actiu, només tres estarien al quarter i la resta en situació de llicenciats.

En la lleva de 1896, en que la província de Girona hagué de contribuir amb 1785 soldats, a Palafrugell li correspongué aportar 53 reclutes i 9 al poble de Mont-ras. Un cop efectuat el sorteig, es van haver d'incorporar als Exèrcits d'Ultramar tots els números compresos entre l'1 i el 887(3).

Al jove de Palafrugell Sotero Bastons Dedots, nascut el dia 12 d'abril de 1877, li correspongué el número 626, i fou un dels soldats destinats a servir les tropes d'ultramar a Cuba. A les deu del dematí del dia 15 d'octubre de 1897 es presentaren a la zona de reclutament del quarter de Sant Martí de Girona, essent enviats al castell de Sant Ferran de Figueres on s'allotjava el regiment Àsia, per rebre la instrucció militar abans de marxar cap a Amèrica(4).

Es desconeixen els detalls de la campanya militar que Sotero dugué a terme a l'illa, però l'efecte negatiu que el pas per la milícia produí en el jove s'evidencià a la tornada, quan els familiars, els amics i també alguns coneguts i vilatans experimentaren en primera persona les sortides extemporànies, irades, de caràcter colèric i tracte agre, lluny de la naturalesa afable i tranquil·la que l'havia caracteritzat. Caure al infern és de molt mal pair i d'allà, si s'arriba a tornar, sempre és amb un equipatge macilent.

Gravat de l'època al setmanari La Ilustración Ibérica (Barcelona 1897).

Sotero era un jove que als dinou anys tenia la constitució dels homes forts i ben alimentats que no han passat penúries a casa, i una resistència i fortalesa física que no posseïen molts dels seus companys d'armes. No en va, els seus pares, en Martí Bastons i l'Anna Dedots, regentaven una carnisseria. De fet, tota la família Bastons s'hi dedicava al negoci de la carn. En Pere, el més gran dels germans, s'inicià en el negoci l'any 1867 quan establí un comerç de carn a Palafrugell. Uns anys més tard, el 1880, el seguiren els altres germans, Lleó i Francesc d'Assis, que també obriren establiment de carnisseria als carrers de Cavallers, núm. 37 i Caritat, 2, respectivament. Finalment fou en Martí, el pare d'en Sotero qui, el 1886, seguint la tradició, s'establí al carrer de La Font, núm. 38, a la mateixa casa on també residiria la família, quan es traslladà des del carrer de la Tarongeta, núm. 3.

No se sap de on provenia el desequilibri en la personalitat del jove, pot ser el van provocar les llargues i continuades marxes en condicions extremes per la selva, la mala qualitat de les aigües, l'efecte dels canvis de temperatura, el sol inclement desprès de les pluges torrencials, les més de tres-centes espècies de mosques, la picadura del mosquit "jején", o la de l'àvid "lancero", el repugnant "rodador", els escarabats alats, les formigues, l'alacrà, les aranyes, el "bitxo candela" que pot cegar un home, la "nigua", i pot matar-lo. O pot ser fou l'efecte de la disenteria, les febres palúdiques, el tètanus, la verola, la tisi, o els patiments del vòmit negre.

Sotero Bastons va sobreviure a tot això i moltes altres penúries des que va sortir de casa. Va superar les condicions de la navegació expedicionària americana que sempre produïa baixes entre els reclutes, algunes vegades de fins al 7 per cent dels contingents de la tropa. També superà el canvi de clima i un tipus d'alimentació al que no estava habituat, factors aquests pels quals, abans de entrar en combat, abans inclús de patir cap malaltia endèmica, els batallons perdien del 15 al 20 per cent dels membres. Als dos mesos d'haver entrat en campanya, la calor, la humitat, les pluges torrencials i l'exposició a la serena de l'illa reduïen les forces del batalló en un 30 per cent més. El Ministeri de la Guerra espanyol calculava els contingents de les tropes destinades a ultramar aplicant un varem reductor en que es contemplava que... "Per a tenir un home combaten a l'illa de Cuba, s'havien d'enviar quatre"(5).

Quan tornà de la guerra el pare mirà de fer-li costat, ja que la mare havia mort mentre ell estava en campanya, procurant-li una adaptació a la vida civil tan lleugera com li resultava possible. A la carnisseria va ser impossible tenir-lo d'empleat, despatxava els clients amb caixes destemprades i van haver de treure'l de la botiga. L'encaix a la vida normal passava per ocupar-lo fent de pastor i l'encarregaren de portar el ramat familiar del que es proveïen de carn els establiments dels germans Bastons.

De poc va servir l'empenyorament del pare per mantenir-lo en el recte camí, la inclinació a fer el mal era massa fort en l'ànim del jove i això el portà a cometre sovint actes delictius, que començaren amb petits furts i augmentaren ràpidament fins a convertint-se molts cops en delictes greus. En una ocasió va esbotzar la porta de l'escorxador de la vila(6) amb la intenció de desvalisar l'edifici. Fou detingut l'endemà, el dia nou d'octubre de 1901, però només va poder ser acusat per les autoritats de produir danys al portal de l'edifici, de on no va sostreure res de valor. El cas tenia tota l'aparença d'una bretolada i només va ser considerat com un acte violent contra la propietat municipal que no comportava cap penalització.

Els inicis del segle XX es vivien a Palafrugell amb el mateix ànim il·lusionant amb que es podien viure a d'altres llocs i ciutats capdavanteres del país, de les quals la vila no tenia gaires coses, per no dir cap cosa, que envejar. L'arribada de l'enllumenat elèctric al municipi fou dels primers a la península, com ja ho havia estat al seu temps l'enllumenat a gas. S'obrien negocis i fabriques arreu, i també botigues i cafès, l'empenta social mercantil i comercial semblava no tenir límits.

Aquest dinamisme social portà qui era conserge del Centre Fraternal, Esteva Albertí Matas, jove de 32 anys més conegut per Pallot, a obrir, mitjançat l'any 1899 el seu propi negoci, una cerveseria que establí en el número 10 de l'exclusiu carrer de Cavallers. L'Esteve coneixia bé el negoci del cafè i la restauració ja que havia estat el primer conserge del Fraternal, casino inaugurat un any abans, el 1898, i tot i que a la matrícula industrial del municipi la societat estava inscrita dins de la categoria de Café, era per tothom sabut que s'hi servien plats de migdia i al vespre se'n feien ressopons. Menja que preparava allà mateix el conserge o la seva esposa. Al front de la consergeria de la societat el rellevà l'Emili Boix.

Fotografia del carrer de Cavallers de Palafrugell pels vols de 1900. Cap al mig, a la dreta, es pot veure la cantonada del Carrer de la Constància i els tendals de Can Pallot. (Fotografia d'Àngel Tolrà i Viazo.

Ja era avançada la nit del dimecres dia 15 d'octubre de 1902, les campanes de l'església feia una estoneta que havien tocat les dues de la matinada, i a la "Cerveceria del Centro", del carrer de Cavallers, que era com dir a "Can Pallot", encara se'n veia llum. Els porticons i les finestres estaven oberts de bat a bat amb intenció de ventilar el local, que deixava anar l'exterior un baf espès compost de fums i olors diverses covats per la clientela al llarg de la jornada. La il·luminació era molt pobre però a l'Esteve Albertí li era suficient per acabar de netejar el terra i endreçar les taules. La porta principal de l'establiment ja era tancada des de la mitja nit.

Anunci de la Cerveseria d'en Pallot a la premsa local (La Crònica)

Una vegada va acabar, i repetint el ritual acostumat, l'Esteve es retirà pujant l'escala que comunicava el local amb les dependències dels pisos superiors. Duia en una mà els diners recaptats de dos dies i a l'altre un fòsfor amb el qual s'enllumenava el camí. Al primer pis hi havia la redacció i administració de la "La Crònica", el setmanari local, que ja era tancat a aquelles hores. Al pis superior tenia casa seva, on l'esperaven dormint plàcidament la seva esposa Anna Bussot Bofill de 31 anys, i la seva filla, Gertrudis de sis.

En arribar al darrer esglaó del primer pis se li apagà el llumí que duia a la mà, sentint súbitament com el ferien amb un objecte punxant, mentre li estiraven els diners que havia ficat en un saquet de roba. L'agressor que estava emboscat i a l'aguait, es precipità damunt seu assestant-li més punyalades sense commiseració. La virulència amb que l'apunyalaven tenia totes les traces d'ésser un acte criminal. L'agressor el volia mort.

L'envestida sorprengué la víctima amb una sensació, primer, de desconcert, i tot seguit de desorientació i pànic, afortunadament la torbació que sentí en un primer moment no bloquejà el desventurat que es defensà com va poder, iniciant una lluita desigual amb el desconegut que l'agredia, mentre cridava auxili tant fort com li ho permetien els seus pulmons.

Lluitaren desesperadament fent equilibris malabars per no caure a terra mentre baixaven escales avall. Quan ja hi eren a la planta baixa, l'Esteve, exhaust, va caure a terra vençut i malferit, mentre el criminal aprofitava l'ocasió per obrir la balda de la porta que donava al carrer de la Constància fugint com ànima que porta el diable carrer avall anat a buscar el de la Caritat.

Un cop arribat a la cruïlla dels carrers emprengué la fugida carrer amunt amb intenció d'anar fins al de les Cases Noves que condueix a les afores del poble. Abans però, quan enfilava el carrer i sense deixar de córrer, es desfeu del ganivet llençant-lo el més lluny que pogué pel damunt d'una paret.

En sentir els crits d'auxili que havia proferit el Senyor Albertí i el soroll produït a la baralla, l'Anna, tement la pitjor de les desgracies, sortí al balcó i cridà l'ajuda dels veïns i els serenos de districte que no rondaven gaire lluny.

Uns carreters que passaven en aquells moments pel carrer de Cavallers i alguns veïns de les cases properes van fer cap al local, mentre que un d'ells, que havia sortit al carrer armat amb una escopeta, disparava trets a l'aire per cridar l'atenció de més gent. En ben poca estrona es congregà una multitud encuriosida entre la qual es barrejaven les autoritats i la guàrdia civil.

El senyor Albertí estava banyat en sang i en un estat tan llastimós que, en un primer moment, es temé que fos massa tard per poder-li salvar la vida. Allà mateix, en Pons, en Martí i en Gich, els metges locals, inspeccionaren les ferides del taverner, i apreciaren que havia rebut cinc ganivetades al cap, dues d'elles de gravetat i una altra punyalada al braç. Li practicaren les primeres cures per aturar les hemorràgies. 

A primera hora del dijous dia 16 el jutge municipal es reuní amb l'alcalde i el caporal de la guàrdia civil per recollir testimonis del succés i organitzar la cerca del criminal. En Vehí, el vigilant nocturn, declarà, que quan la nit anterior acudia al lloc del crim, va veure un home que corria cap a les afores de la població i assegurava haver reconegut en Sotero Bastons, un jove pastor de Palafrugell de mala conducta i pitjors antecedents. Un cop es confirmà que no hi havia cap justificació que expliqués l'absència del sospitós de casa seva, el magistrat ordenà la guàrdia civil que s'organitzessin en patrulles en busca del presumpte criminal.

Qui conegui el territori entendrà que la missió encomanada no era pas fàcil, l'extensa boscúria s'inicia a pocs centenars de metres de la població i al pastor Sotero Bastons se li presumia bon coneixedor de la geografia local. Si s'havia endinsat a Les Gavarres ja se'l podia donar per desaparegut.

Sotero, però, no era persona d'elaborar pensaments sofisticats, ni que fossin per fer mal, com es pensava la gent. Tenia més aviat un temperament sobri, amb una inclinació manifesta per triar i fer les coses de la manera més senzilla i planera que fos possibles En la seva personal introversió estava afectat per les recents emboscades a la selva antillana i el bosc li produïa una consternació aterridora. Desconcertat o no, optà per fugir en direcció al Mas de la Fanga en busca d'un amagatall segur.

El dilluns dia 20, quatre dies després de l'homicidi frustrat, el trobà casualment la guàrdia civil al Pla de Llofriu en una barraca propietat de Maria Domènech(7), on s'havia refugiat després d'esbotzar la porta. El sorprengueren quan cuinava tranquil·lament amb els aliments i atuells de cuina que havia robat la nit anterior a casa d'en Francesc Puntonet Cantenys.

En el moment de la seva detenció se li intervingué una pistola de dos canons. L'arma estava carregada, però el fugitiu no feu intenció d'utilitzar-la. Fou emmanillat i conduit a la presó de Palafrugell situada en una de les dependències de la Casa de la Vila. Allà restà tancat a disposició del jutge.

En el mateix moment en que Sotero era arrestat a Llofriu, a la casa on vivia la família de Narcís Solà Bofill, al carrer de la Caritat número 30, es trobaren un ganivet nou d'escorxador, al pati de la casa. L'eina que semblava ser nova, tot i estar escantellada, encara tenia restes de sang.

Quan el dimarts dia 21 fou conduit a La Bisbal per a ingressar a la presó comarcal, els carrers de la vila estaven plens de gent que volien veure el criminal, comentaven els fets, les circumstàncies i les conseqüències del cas. Allà es deia que l'homicida frustrat havia declarat dues vegades negant-ho tot en la primera ronda d'interrogatoris, en la qual es declarà ser autor solament del robatori en casa Puntonet, un bracer que vivia al Raval Superior. Al vespre, durant el segon interrogatori, acabà reconeixent l'autoria del delicte explicant-lo amb tots els detalls.

Declarà també que havia adquirit l'arma de foc allà mateix, al poble, amb els diners del robatori i que la nit del diumenge havia jugat als prohibits en un establiment de la vila sense témer en cap moment per sa seguretat, tot i no haver anat d'incògnit.

Uns mesos després, durant el mes de juliol de 1903, el cas d'en Sotero Bastons fou tramés pel jutjat de La Bisbal a l'Audiència Provincial de Girona, on un jutjat popular considerà la causa del delicte de robatori i intent d'homicidi. En el cas actuaren de Procurador el senyor Joaquim Grau i com a defensor, l'advocat senyor Josep Català. En Pallot que ja s'havia recuperat completament de les ferides i en Vehí, el sereno municipal, assistiren al judici com a testimonis principals de la causa.

El jurat emeté veredicte de culpabilitat, sent condemnat en Bastons a complir una pena de presidi major de 6 anys i un dia, a ser tancat a la presó provincial de Girona i a pagar les costes i accessòries del judici. L'any 1909 sortí en llibertat amb la pena complida a l'edat de 32 anys, però encara li esperava una nova penalització, càstig que en el fons li representà un alleujament en assabentar-se que es tractava del desterrament de la vila durant un llarg període de temps. Dos dies després de sortir de la presó marxa del poble amb la intenció intima de no tornar mai més.

De Sotero Bastons no se'n conegué cap més noticia ni es tornà a parlar en públic. Un cop passà el temps necessari, al poble l'oblidaren com si volguessin esborrar completament el seu mal record de la vila i aquell individu no hagués existit mai.

El dia 24 de gener de 1926, però, aparegué una noticia a la premsa nacional, el coneixement de la qual colpí profundament en el record de molts vilatans. Pel que es publicà als diaris es va saber a Palafrugell que el dia 16 de gener el pastor Sotero Bastons Dedots, que conduïa els ramats de la masia de Can Florí, de Santa Cecília de Montserrat, i quan feia quatre dies que se'l creia perdut, l'havien trobat mort al Barranc de Can Massana, al municipi veí del Bruc.

L'infeliç s'havia estimbat al fons del torrent produint-se múltiples ferides i traumatismes. Un fort cop al cap li havia provocat la mort instantàniament. El dematí del dia 16 trobaren el seu cadàver gràcies als lladrucs del gos, que guardant l'amo dels rapinyaires li havia fet costat durant el temps que durà la cerca, i d'aquesta manera es van poder orientar els que el buscaven.

Mentre es desentrellava la desaparició d'en Sotero havia ocorregut una altra desgràcia a la casa pairal del Mas Florí. L'amo de la casa, en Jaume Costa Llacuna, que formava part d'un dels grups de batuda, ensopegà accidentalment, amb tant mala fortuna que en caure a terra se li disparà l'escopeta, ferint-lo de gravetat. Malgrat la ràpides amb que fou portat a l'hospital, on se l'intervingué d'urgència, la intenta fou en va i el desgraciat també va perdre la vida.

En el mateix lloc en que va passar l'accident de Sotero Bastons, el dia 6 de juny de 1808 havia tingut lloc la primera batalla del Bruc, en la qual les tropes franceses foren derrotades per primera vegada a la Península. Els miquelets i sometents de Manresa i de la seva comarca, amb la col·laboració del Regiment de les tropes suïsses Ludvig Wimpffen, i organitzats en guerrilla a peus de la muntanya de Montserrat, prop del Coll de Massana per on passava el camí ral que conduïa de Barcelona a Manresa, derrotaren i obligaren a recular cap a Barcelona la columna militar napoleònica composta per 3.800 homes, i formada per soldats suïssos i italians que comandava el brigadier austríac, general Schwartz.

La victòria militar en aquell combat es glosà en la llegenda del timbaler del Bruc i passà a formar part del mite col·lectiu de defensa de la terra catalana.

També en aquesta mateixa geografia, però pertanyent a un registre més oníric, els nostres lectors recordaran el conte de "L'Escolanet de la Verge", on es diu que en Biel, fill d'una masia de Collbató que volia ser escolanet de Montserrat, però no comptava amb l'autorització de sa mare, s'estimba precisament al Coll de la Massana. La Moreneta obrant un miracle li salvà la vida perquè pogués ser-ho.

NOTES:

1.- L'any 1868, quan s'inicià la insurrecció cubana hi havia a l'illa prop de 20.000 homes pertanyents a l'Exèrcit i Guardia Civil. L'any 1898 l'Exèrcit colonial regular el constituïen 185.000 homes, amb els quals s'ha de sumar el grup de Voluntaris format per un contingent de 82.000 homes més. En el moment de la insurrecció de les Filipines el 1896 les tropes desplegades a l'arxipèlag no sumava més de 18.000 efectius; el 1898 les forces enviades arribaren als 43.656 homes.

2.- Boletín Oficial de la província de Gerona, Núm. 124 del Miércoles 14 de Octubre de 1896.

3.- Els 53 reclutes de Palafrugell foren els següents: Núm. 23, Ildelandro Pujol Gou. Núm. 49, Jaume Rubau Molina. Núm. 54, Patrici Pla Gelpí. Núm. 64, Josep Sala Bach. Núm. 130, Enric Danisí. Núm. 150, Jaume Lloveras Jofre. Núm. 224, Celestí Planas Arenas. Núm. 245, Josep Gombau Isern. Núm. 261, Isidre bastons Costenys. Núm. 364, Josep Deulofeu Gallart. Núm. 434, Miquel Hosteu Pagès. Núm. 447, Enric Vidal Mascort. Núm. 451, Josep Sabater Vila. Núm. 516, Lluís Pla Feliu. Núm. 595, Jacint Juanals Rubira. Núm. 626, Sotero Bastons Dedots. Núm. 644 Magí Niell Morató. Núm. 648 Lleó Bastons Cànovas. Núm. 674, Lluís Serra Miquel. Núm. 735, Bonaventura Rimbau Barrull. Núm. 771, Lluís Gelabert Guich. Núm. 855, Martí Argelich Plaja. Núm. 889, Servand Sagrera Sendra. Núm. 998, Martí Saguer Partoris. Núm. 1013, Quintí Bussot Cursí. Núm. 1023, Martí Serra Dalmau. Núm. 1025, Marcel·lí Gorgoll Cruz. Núm. 1098, Martí Niell Roca. Núm. 1107, Faust Girbau Corredor. Núm. 1152, Damià Poch Fina. Núm. 1159, Marià Feliu Pagès. Núm. 1163, Joan Iglèsies Torras. Núm. 1203, Francesc Oliu Ferrer. Núm. 1224, Emili Alemany Carreras. Núm. 1225, Artur Macià Montaner. Núm. 1264, Antoni Xicoira Jaime. Núm. 1298, Manel Mestres Boadella. Núm. 1322, Eduard Sala Vilella. Núm. 1326, Pere cruañas Boix. Núm. 1332, Gonzalo Gallart Mató. Núm. 1349, Josep Vidal Tauler. Núm. 1397, Enric Bosch Avellí. Núm. 1407, Santos Bofill Vuset. Núm. 1461, Sever Paradero Castelló. Núm. 1491, Casimir Frigola Vidal. Núm. 1521, Joan Bruguera Calenza. Núm. 1527, Josep maria Belli Domenech. Núm. 1542, Joan Vicenç Roig. Núm. 1609, Melitó Bofill Barceló. Núm. 1636, Amadeu Marulls Consuelo. Núm. 1746, Emili Jordà Cervera. Núm. 1773, Marià Lleona Viñas. Núm. 1782, Francesc Ferran Plana.

I els 9 de Mont-ras foren: Núm. 423 Pere Corredor Pruneda. Núm. 784, Joan Pasques Guri. Núm. 846 Ramon Juanama Savalls. Núm. 1093, Albert Rodejà Frigola. Núm. 1223, Martí Feliu Martí. Núm. 1316, Josep Oller Català. Núm. 1408, Josep Xicoira Sais. Núm. 1561, Teodoric Lladó Pelegrí. Núm. 1776, Miquel Serra Sales.

4.- No es presentaren a la convocatòria 81 reclutes, els quals de Palafrugell eren el Núm. 23, Ildebrando Pujol Gou. el Núm. 261. Isidre Bastons Corteys i el Núm. 364, Josep Deulofeu Gallart. S'ordenà la cerca i captura per ser jutjats militarment. El número de sorteig més alt del grup de desertors era el 877.

5.- La Ilustración Española y Americana. Año XXXIX. Núm. XVIII. Madrid 13 de Mayo de 1895.

6.- L'escorxador estava situat al final del carrer Nou, al costat sud del camí que feia cantonada amb el carrer de Torroella i s'enfilava cap al cim del Molí de Vent.

7.- Maria Domènech i Amat, coneguda com la vídua Avellí,  era una dona jove, de 41 anys d'edat, natural de Palau Solità, que vivia a Palafrugell des que era un nadó. Residia a la Plaça de la Constitució, actual Plaça de l'Església, amb el seu fill Josep Maria Avellí de 22 anys.


Autor: Ramir Lacasa

















Comentaris

Anònim ha dit…
Molt interessant aquest article. Un drama explicat de forma poètica.

Entrades populars d'aquest blog

JOSEP GRANÉS HOSTENCH (1915 – 1982)

ON EREN, ON SÓN LES DONES?

L’INICI DE L’ ATLETISME A PALAFRUGELL.