Una història empordanesa a Giger, antiga Djidjelli

Giger és una ciutat d'Algèria situada al Mediterrani, antigament se l’anomenava Djidjelli.Va ser colònia francesa entre el 1830 i el 1962. És una ciutat portuària, centre pesquer, comercial i un gran nucli industrial.

Parcial del plànol d'Algèria tret de la Viquipèdia

A principis del segle XX, fou una gran zona surera -desconeixem si continua sent-t’ho- per això gairebé totes les grans empreses del nostre país hi tenien representació o hi havien instal·lat fàbriques. Gran quantitat de catalans, valencians, i de la Catalunya nord s’instal·laren invertint en negocis. Els colons, també anomenats pieds noirs, formaren una elit privilegiada, amb una economia moderna amb tot tipus d’indústries, explotació de grans finques, escoles, hospitals etc. sota la protecció francesa. Aquesta nova societat no es barrejava amb els autòctons que mantenien els seus propis serveis.

Aquesta història que us expliquem comença en el moment que va esclatar la guerra civil espanyola, el 18 de juliol del 1936, fet que va transformar la història del nostre país i de la vila. A Palafrugell, durant els primers dies de la guerra civil, totes les famílies que tenien fàbriques de taps o que formaven part de la burgesia de la vila es varen veure amenaçades ja que es van produir detencions d’empresaris i directius per part dels milicians. Els retingueren al soterrani de l’edifici del casal Popular. Allà tingueren presoners a personatges coneguts de la població, uns foren assassinats i altres van tenir la sort de tornar cap a casa. Aquest fet va marcar les decisions que portarien a terme, a posteriori, diferents famílies conegudes de la vila com eren els Esteva i els Miquel.

La família Esteva (can Calò) vivien a la casa del Carrer Botines núm.1, la formaven en Joaquim Esteva de Mata (l’avi), el seu fill Miquel Esteva Girbau casat amb Caterina Genís Jubert i els seus tres fills en Quimet de 18 anys, la Maria de 16 anys i la Teresa Esteva Genís de 14. Tenien la fàbrica de taps a continuació de la casa i sempre havien tingut treballadors amb l’ajut d’alguns petits tallers externs en cases particulars, que treballaven per a ells fent feines auxiliars. La seva clientela era preferentment a Suïssa, Anglaterra, Alemanya i a França i quan va esclatar la guerra tot el negoci va quedar aturat amb l’agreujant que l’avi Joaquim i en Miquel foren arrestats i empresonats pels milicians i tancats uns quants dies al Casal fins que els alliberaren.

Les filles estudiaven al col·legi Vedruna mentre que en Quimet, de ben petit, ho feia al col·legi dels Maristes del carrer de la Caritat. Tant l’activitat educativa com l’empresarial es va veure truncada per l’esclat de la guerra. Un dels objectius de la família era treure els fills de Palafrugell i d’Espanya, per tal de no haver de patir per ells i que poguessin continuar els estudis a ser possible en un collegi religiós, cosa que a Palafrugell, en aquell moment, era impossible.

Els Esteva tenien un fill a Algèria en Josep “Pepito” Esteva Girbau, empleat de la casa Mundet (fabricants de taps), que juntament amb la seva esposa Rosa Bonany i els seus fills, la Conxita, en Frederic i la Montserrat, portaven anys vivint a Djidjelli i es varen oferir per acollir els cosins a casa seva mentre durés la contesa. Feia temps que hi anaven donant voltes...Al mateix temps una altra família palafrugellenca, la formada per en Mario Miquel -família d’en Joanet Màrio- que treballava a l’Armstrong, la seva esposa Anna Andreu i els seus tres fills: en Félix, la Cristina i la Montserrat, tenien els mateixos interessos que els Esteva.

D’esquerra a dreta Maria, Conxita, Montserrat, Teresa, Quimet i Frederic al balcó de la casa on vivien a Djidjelli. Col·lecció Esteva

La Cristina era molt amiga de les noies Esteva ja que estudiaven juntes al Vedruna. Vivien al Pi i Margall 41, en una casa modernista dels Esteva, per això els unia una gran amistat i mantenien les mateixes inquietuds pels seus fills, també coincidien en tenir familiars a Algèria. En Félix Rigau i l’Anna Andreu, regentaven una gran explotació agrícola i surera i una bòbila a la zona i com a cosa extraordinària s’explicava que posseïen una illa pròpia, ja que la finca arribava al Mediterrani. Així que les dues famílies varen planejar enviar les nenes a Algèria. Les inscriurien al col·legi de monges franceses, on anaven les seves cosines i així estudiarien el batxiller en francès i no s’hauria de patir per a elles. Les famílies varen organitzar el viatge en tren fins a Portbou, acompanyades per les mares, on les esperà un empleat de l’agencia de duanes de la casa Bertran de Cervera. L’agència Bertran es va responsabilitzar de la organització del viatge i de la cura de les tres noies.

Tot i així, durant el trajecte fins al primer destí, varen tenir algun ensurt, ja que hi havia moviment de milicians amunt i avall, havien bombardejat el pont de Culera i estava en males condicions, la maquina no podia passar bé i hagueren de posar una màquina a l’altre costat del pont per estirar el tren.

A Portbou els esperava el responsable que les va portar fins a Perpinyà on varen restar-hi soles uns dies, en un hotel, per poder fer tots els tràmits burocràtics, sempre sota la supervisió de l’empleat de la casa Bertran que no les va deixar soles fins que embarcaren a Portvendres amb el vaixell el Kantarà, embarcació del tipus paquebot, que portava, a més de passatgers, la correspondència d’un port a un altre fins a arribar a Alger.

Primera fila d'esquerra a dreta, la sisena Teresa Esteva. Col·lecció Esteva

Del trajecte, la Teresa Esteva sempre explicava que gràcies al sentit de l’humor de la Cristina el viatge va ser molt divertit però quan varen embarcar va canviar tot. Les Esteva estaven acostumades navegar en barca però la Cristina sembla que no i només de pujar ja es va marejar i li va durar tota la travessa, passant-ho molt malament. Després de moltes hores de trajecte arribaren al port d’Alger on les esperaven els familiars.

La família Rigau-Andreu i els Esteva-Bonany les havien inscrit al col·legi catòlic, regentat per les monges franceses, i allà van estudiar el batxiller en francès rebent una educació classista. Acabada la contesa pogueren tornar a casa, però amb la feina feta.

No eren les úniques de l’Empordà que varen anar a Algèria, allà també hi eren les noies de la casa Matas de Palamós que ja es coneixien amb les Esteva per ser entre família.

Imatges de l'escola. Col·lecció Esteva

Un moment donat també va ser-hi en Joaquim Esteva Genís i en Félix Miquel. Abans que fossin cridats per anar a files cadascú havia pres diferents camins. En Joaquim havia traspassat la frontera i anat a Suïssa a casa d’un client de la fàbrica, més tard va passar per Algèria on s’hi va estar un temps. Allà es va trobar amb en Félix (que no sabem en quin moment s’havia exiliat). Ells dos feien un exhaustiu seguiment dels esdeveniments nacionals i quan la guerra gairebé estava acabada, varen decidir entrar per l’Espanya Nacional i ja no varen haver d’incorporar-se.

La guerra va ser un temps dolorós per a tothom. Però no tota la gent va tenir les mateixes oportunitats. Eren anys de molta desigualtat social, mentre uns lluitaven per tenir una vida millor, o simplement per poder menjar, altres ho feien per mantenir el seu estatus social. Ningú va poder defugir de les conseqüències de la guerra.